El cicle Univers Buñuel, acompanya l’exposició El somni de la llebre. El cinema de Luis Buñuel i Gabriel Figueroa, tot proposant un diàleg entre les set pel·lícules realitzades a Mèxic amb Gabriel Figueroa i altres produccions franceses i espanyoles del cineasta, així com altres films que orbiten per l’univers Buñuel.
El cinema sembla una imitació involuntària del somni. La nit que envaeix de mica en mica la sala cinematogràfica equival a l’acció de tancar els ulls. És llavors quan comença, sobre la pantalla i al fons de l’home, la incursió a l’inconscient: […] el temps i l’espai es fan flexibles, s’estrenyen o s’eixamplen a voluntat, i l’ordre cronològic ja no correspon a la realitat. Luis Buñuel.
La gent del camp solia dir que les llebres no dormen, dormisquegen; la seva nit transcorre entre el son i la vigília, en aquesta esfera que és tan pròpia de l’obra de Luis Buñuel, màxima figura del surrealisme cinematogràfic. Aragonès, nascut a Calanda el 1900 i nacionalitzat mexicà el 1949, Luis Buñuel Portolés va ressorgir com a director a la seva nova pàtria després de més d’una dècada retirat dels fòrums de cinema. A Mèxic va dirigir vint de les seves trenta-dues pel·lícules i el director de fotografia Gabriel Figueroa (1907-1997) —un dels grans mestres del segle xx— va ser el còmplice en set d’aquestes pel·lícules estranyes i provocadores:
Los olvidados (1950), la pel·lícula, dotada d’un alè poètic pertorbador, que va portar a la pantalla gran, la vida d’un grup de joves als cinturons de misèria a Ciutat de Mèxic; Él (1952), retrat d’un paranoic amb pinzellades autobiogràfiques; Nazarín(1958), adaptació de la novel·la de Benito Pérez Galdós sobre les desventures d’un clergue que intenta seguir els Evangelis fil per randa; La fièvre mont à El Pao / Los ambiciosos (1959), coproducció franco-mexicana sobre un jove idealista que s’acovardeix, no davant del poder d’una dictadura, sinó davant de la potestat d’una dona bonica; The Young One / La joven (1960), oportuna denúncia de la segregació racial al sud dels Estats Units; El ángel exterminador (1962), crònica de l’enfonsament de la moral burgesa, i Simón del desierto (1964), pel·lícula inconclusa sobre un asceta que predica dalt d’una columna i que és temptat per un dimoni amb forma de dona.
A primera vista, no tenien res en comú el mag dels filtres que va construir un Mèxic idealitzat sobre les pantalles de cinema i el director d’estirp surrealista que desconfiava de la bellesa prefabricada. Res, tret de l’aversió compartida pel règim colpista i conservador de Francisco Franco.
Va ser durant el rodatge de Nazarín quan vaig escandalitzar Gabriel Figueroa, que m’havia preparat un enquadrament estèticament irreprotxable, amb el [volcà] Popocatépetl al fons i els inevitables núvols blancs —va escriure Buñuel a Mi último suspiro—, el que vaig fer va ser, simplement, girar mitja volta la càmera per enquadrar un paisatge trivial, però que em semblava més real, més proper. No m’ha agradat mai la bellesa cinematogràfica prefabricada, que, sovint, fa oblidar el que la pel·lícula vol explicar i que, personalment, no em commou.
Tanmateix, la confrontació d’idees entre aquests dos creadors va derivar en la materialització d’algunes de les imatges més pertorbadores del cinema al segle xx. Amb El somni de la llebre. El cinema de Luis Buñuel i Gabriel Figueroa, la Fundación Televisa i la Filmoteca de Catalunya conviden l’espectador a endinsar-se en aquest univers d’obsessions (estètiques, narratives, polítiques, religioses, sexuals…) que oscil·len entre el somni i la vigília, que tant es projecten a la gran pantalla com a l’espai infinit de les nostres pupil·les.
Héctor Orozco | Comissari de l’exposició