Tot i que el manga forma part de la gran família del còmic, una sèrie d’elements estètics i narratius l’identifiquen amb el còmic fet al Japó. Osamu Tezuka va donar forma al manga modern quan va començar a publicar manga poc després de la guerra. El 1947, el manga Shin Takarajima (publicat en castellà com a La nueva isla del tesoro) es va convertir en un èxit. Se’n van vendre més de 400.000 còpies, en una època on comprar manga era un luxe. La seva obra va sorprendre per una narrativa visual molt innovadora, que s’inspirava en el cinema i l’animació, i que aportava una velocitat i un moviment que poques vegades s’havien vist en un còmic. Eren històries llargues i amb gran desenvolupament, que es van batejar com a story-manga, que contrastaven amb el manga d’humor, explicat en poques pàgines o vinyetes.

Aquesta obra i les següents van tenir un gran impacte en molts lectors que van decidir convertir-se ells també en mangaka: autors de manga. La influència de Tezuka va ser molt important en tota una sèrie d’autors que acabarien liderant la indústria del manga en les següents dècades: noms com el duet Fujiko Fujio (creadors de Doraemon), Shotaro Ishinomori (autor amb el rècord Guinness de pàgines de còmic publicades) o Yoshihiro Tatsumi (un dels autors principals del gekiga), així ho van reconèixer. I, a dia d’avui, en les creacions més actuals, encara n’hi ha ressons.

Astro Boy, La Princesa Caballero o Kimba, el león blanco, autèntiques icones del manga i també de l’animació japonesa, són algunes de les seves creacions. Poc temps després, començaria a treballar en obres de caràcter més adult: Adolf, Buda, Fénix, i un dels seus últims grans personatges, el cirurgià Black Jack.

Osamu Tezuka es va guanyar a pols el títol de Déu del Manga, va popularitzar gèneres i va revolucionar l’animació japonesa. Probablement és un dels autors de manga més coneguts arreu del món, i sense cap mena de dubte dels més admirats per la crítica. Aquesta exposició suposa una oportunitat única per veure de prop les seves creacions i poder conèixer i admirar l’obra d’un dels autors de còmic més importants de tots els temps.

L’artista grec Takis (Panagiotis Vassilakis) va ser pioner en la creació de noves formes artístiques utilitzant energies no visibles que ens envolten, com el magnetisme o l’electricitat. Takis va néixer l’any 1925 a Atenes, on va morir el passat 9 d’agost. Va desenvolupar gran part de la seva carrera a París, Londres i Nova York. Aquesta exposició serà la primera mostra individual de l’artista a Barcelona.

Al llarg de setanta anys de carrera, Takis va crear algunes de les obres més innovadores i potents ‒a més de lúdiques‒ de l’art del segle XX, amb les quals va reinventar els formats de la pintura, l’escultura i la música en relació amb l’energia. Takis va ser un dels pioners de l’art experimental més avançat de la dècada dels seixanta; en concret, la seva obra posava en relació la investigació artística amb la científica i la filosòfica. Encara que les seves primeres escultures feien referència explícita a la cultura clàssica grega, aviat va començar a innovar incorporant forces naturals ‒sobretot el magnetisme, la llum i l’electricitat‒ a les seves escultures i pintures, així com a les performances. De manera semblant, va passar de la figuració a una obra que s’apropava més a l’abstracció experimental.

Entre les principals contribucions de Takis, destaquen les escultures anomenades Signals, inspirades en part en els senyals ferroviaris i que sovint incorporen llums intermitents, i les escultures telemagnètiques, que va iniciar a principis dels cinquanta i va exposar per primera vegada a la Galerie Iris Clert de París. Aquestes escultures consisteixen en objectes metàl·lics suspesos en l’espai gràcies a un sistema d’imants. El 1964, l’obra de Takis va inspirar el nom de la radical galeria Signals de Londres; el 1968 va ser un dels primers artistes convidats al Center for Advanced Visual Studies, fundat per György Kepes al MIT; i el 1969, el fet que retirés una de les seves obres del MoMA de Nova York va catalitzar la creació del grup activista Art Workers Coalition (AWC). So, llum i energia electromagnètica són els principals elements d’un ric llenguatge personal, que es presenta a través d’una selecció de les obres més significatives de la seva trajectòria.

Aquesta exposició posa en relleu la poètica essencial i la bellesa de l’univers electromagnètic explorat per un artista que pretenia descobrir a l’espectador el poder de les forces invisibles que animen el món. Takis va fer servir residus industrials i tecnologies científiques en la seva obra, que va imbuir d’un sentit existencial. Al llarg de la seva carrera, i com ja s’ha esmentat més amunt, va produir les escultures semblants a antenes denominades Signals, que es podrien definir com artefactes que rebessin i transmetessin missatges a mons llunyans, esdeveniments còsmics, i aparells musicals que fan servir imants, l’electricitat i la participació del visitant per generar sons. Aquestes invencions van reportar a Takis l’admiració de l’avantguarda internacional, des dels poetes de la generació beat americana fins a artistes com Marcel Duchamp.

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal i dels greixos. Viu sol, i passa les hores com aquell que compta estels a mitjanit. Un bon dia, la seva filla Montse li du un regal inesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessa sense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regal mantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle que van tenir a casa durant tants i tants anys. El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme, la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

Fins al 15 de desembre de 2019

FITXA ARTÍSTICA

Autoria i direcció: Pere Riera

Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas