Del 19 de gener al 22 de maig. La Fundació Antoni Tàpies ofereix una selecció dels seus fons centrada en aquella dècada que va fer d’Antoni Tàpies un artista de resé internacional.
La seva imatge pública va adquirir una categoria icònica que el connectava amb la pintura de l’expressionisme abstracte i la voluntat de fer de la subjectivitat un material de primer ordre. Si bé les matèries cobraren un protagonisme insòlit, la capacitat d’acollir significats múltiples i l’allunyament dels continguts més literaris i narratius que van predominar en l’època anterior el van convertir en un prototip de l’artista modern.
Vers 1954-1955 es va produir en l’obra d’Antoni Tàpies un canvi significatiu, fruit d’experiències anteriors i d’influències i afinitats, que va suposar l’inici de la maduresa del seu art. L’interès per l’expressivitat de determinats materials, que Tàpies ja havia manifestat a la dècada de 1940, va donar lloc a unes obres que tenien una aparença de mur, i que es caracteritzaven per la densitat de les textures i per l’ús d’una gamma de colors limitada en què hi destacaven el gris, el marró i l’ocre. Amb aquestes obres Tàpies va assolir el reconeixement nacional i internacional, sobretot a partir de finals de la dècada de 1950 i principis de la de 1960.
En la projecció de la seva obra cal destacar el paper que van jugar, d’una banda, la galerista novaiorquesa Martha Jackson, amb la qual Tàpies va començar a exposar a finals de 1953, i, de l’altra, el tàndem format pel crític d’art Michel Tapié, exponent teòric de l’informalisme, i Rodolphe Stadler, que va obrir la seva galeria a París la tardor de 1955. L’exposició Col·lecció, 1955-1965 se centra en aquest període, i mostra obres i documents de la Col·lecció i de l’Arxiu de la Fundació, al costat d’alguns préstecs significatius de col·leccions privades. La mostra es completa amb la projecció del documental Tàpies (1969), de Clovis Prévost, produït per Maeght, París.