A la Filmoteca, fins a final de mes. “La dona és passional, l’actriu és apassionant. Generositat, ardor, complicitat, comprensió de la fragilitat humana, tot això es pot veure a la pantalla quan Jeanne Moreau actua”. Si François Truffaut definia amb aquests termes Jeanne Moreau, Orson Welles simplement deia d’ella que era “la millor actriu del món”.
Al seu torn, Moreau destacava de si mateixa “la capacitat d’anar canviant a mesura que el món ha anat canviant”. I, efectivament, després d’iniciar-se amb una formació clàssica en el teatre i el cinema es va erigir, de sobte, en el rostre icònic de la nova dona europea sorgida a principis dels seixanta.
Louis Malle, amb Ascenseur pour l’échafaud i Les amants, va ser el primer a explotar la sensualitat intel·lectual de l’actriu, i Truffaut la va consagrar com a musa de la Nouvelle Vague amb la història d’amor triangular de Jules et Jim, en què va oferir una interpretació tan insòlita com fresca de la dona alliberada. Aquesta imatge de modernitat també la van potenciar Antonioni, Brook, Losey, Demy, Buñuel, Kazan, Welles i Fassbinder, els quals es van sentir captivats per la veu greu, la manera de caminar, de cantar i de ballar d’una actriu conscient que al seu interior portava “el secret del moviment lunar, la feminitat del món”.