Francesc Torres ha expressat el seu desig de llegar el seu arxiu al Centre d’Estudis i Documentació MACBA. La instal·lació Francesc Torres. La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible n’és una primera mostra. L’artista hi recull objectes clau per al seu procés creatiu en una obra de nova creació que també donarà al museu. Del 10 de març a l’11 de setembre de 2018, la Torre del museu estarà ocupada per una instal·lació específicament concebuda per Francesc Torres per a aquest espai.
Deu anys després de la seva exposició monogràfica Da Capo al MACBA (2008), Torres ens ofereix la possibilitat de prendre part activa en un nou projecte expositiu que suposa un autèntic repte, tant per al museu com per a ell mateix. L’objectiu és presentar un conjunt de referents vitals, iconogràfics i objectuals que, des de fa anys, l’acompanyen en el seu treball i que, per la seva complexitat i coherència, ens han de permetre aprofundir en l’univers vital i crític de l’artista.
A partir del concepte d’estrat geològic o de sediment arqueològic, Torres es proposa recuperar i fer visibles els elements i les connexions existents entre les vivències, imatges i objectes que l’acompanyen des de la infantesa.
«Proposo que el que oficialment escampem com a artistes a l’arena social és tan sols una imitació de tot allò que, per una raó o una altra, considerem problemàtic, massa veraç, sense filtratges, revelador del que realment ens ha fet ser com som en tant que subjectes socials, polítics i artístics. Se suposa que la nostra obra és la imatge especular de nosaltres mateixos, però com tot allò que reflecteix un mirall, com si fos una fotografia d’estudi, s’hi veuen els excessos de carmí, de maquillatge, d’aquell costat que ens afavoreix més i suposadament dissimula el ridícul implícit en tota projecció social d’allò que no som del tot. No dic que l’obra d’un artista sigui necessàriament una mentida, que ho és; també és una gran veritat, però passada pel sastre del llenguatge i de la manipulació simbòlica. Es tracta d’una servitud més de l’ésser civilitzat, en concordança amb el que dicten les normes d’urbanitat que exigeix la barbàrie.»
Cal recordar que el treball de Francesc Torres es troba a mig camí entre les propostes d’aquells artistes que, als anys seixanta, van protagonitzar els primers intents d’elaborar una crítica institucional, i dels que, ja als anys vuitanta, van pretendre fugir de l’omnipresent mercat de l’art fent obres que només eren viables dins l’espai del museu.
En aquest marc de pràctiques contemporànies ―i com és ben sabut―, Torres va ser sens dubte un dels impulsors de la tipologia artística de la instal·lació, precisament en un moment en què s’imposaven l’expressionisme i la nova pintura salvatge. Les instal·lacions de Francesc Torres, properes a l’escultura i que sovint incorporen elements audiovisuals que les omplen de referències de tota mena, reflexionen críticament sobre el poder, la política, la violència, la memòria i la cultura del nostre temps.