Swedish actress Ingrid Bergman sadly standing on street as village women stare curiously at her on location for the movie Stromboli on Stromboli Island. (Photo by Gordon Parks//Time Life Pictures/Getty Images)
Curiosament, Ingrid Bergman va néixer i morir el mateix dia, un 29 d’agost. Del 1915 i del 1982 – quan tenia només 67 anys. Ara, tot just superada aquesta data, la Filmoteca de Catalunya ret un homenatge a la magnètica actriu, una dona de fotogènia infinita que al llarg de la seva carrera va obtenir tres Oscars, cinc Globus d’Or i un Tony. I, posats a celebrar, preferim recordar-la pel centenari del seu naixement. El cicle que hem dissenyat es diu justament així, Centenari d’Ingrid Bergman, i inclou una selecció dels seus films més significatius, disset títols extrets de la seva àmplia trajectòria internacional que ocuparan les nostres pantalles entre l’1 i el 30 de setembre.
Close-up shot of Ingrid Bergman as Ilsa Lund Laszlo, wearing hat. (Filmframe)
Amb aquesta tria, recorrerem els cinquanta anys de carrera de Bergman, des dels seus inicis a Suècia amb el seu mentor Gustaf Molander –amb qui va rodar l’Intermezzo que va despertar l’interès de David O’Selznick– fins al seu darrer paper al cinema, l’any 1978, a la ja esmentada Sonata de otoño. També revisarem, és clar, alguns dels seus èxits al Hollywood daurat, de la mà de directors com Alfred Hitchcock, George Cukor, Victor Fleming i Michael Curtiz, així com la seva etapa, curta però intensa i molt fructífera, amb Roberto Rossellini. Projectarem títols mítics, com Gaslight (George Cukor, 1944); Spellbound i Notorius (Alfred Hitchcock, 1945 i 1946); Stromboli i Viaggio in Italia (Roberto Rossellini, 1949 i 1953) i Indiscreet (Stanley Donen, 1958), així com Höstsonaten (Ingmar Bergman, 1978) i, com no, Casablanca (Michael Curtiz, 1943), un film del qual l’actriu afirmava: “he fet moltes pel·lícules més importants, però l’única de la qual tothom vol parlar sempre és aquella amb Bogart”.
Un cicle, doncs, que us ha de permetre albirar, ja sigui oculta sota de l’ala ampla del seu barret a Casablanca o amb els cabells al vent a Stromboli, la mirada inconfusible, el talent immens i la capacitat intuïtiva d’aquesta actriu, la naturalitat d’un rostre que irradia llum interior i que exposa els seus sentiments talment com si es tractés d’un “foc que va arribar del fred”, en paraules de Terenci Moix.