Aquesta és una història d’amor imperfecta que exposa una difícil pregunta: posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat?

La Paula i l’Isaac viuen apartats en una casa enmig de boscos i muntanyes. Ella està a punt de rodar la seva primera pel·lícula, que serà protagonitzada per ell, després d’haver estat retirat temporalment de l’ofici per problemes de salut mental.

La producció ja comença a caminar i la parella ho viu amb una barreja d’entusiasme i vertigen.

Però els primers dies d’assajos previs a la filmació, es fa evident el que la Paula, secretament, intuïa: l’Isaac no pot participar en la pel·lícula; és un perill per ell i pel mateix rodatge. El seu paper, basat en la seva persona i la seva difícil experiència, l’haurà de fer un altre actor.

DEL 14 DE JULIOL AL 4 D’AGOST DE 2024
Autoria: Llàtzer Garcia
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets
Raquel Ferri – Paula
Ernest Villegas – Isaac

Del 10 al 13 de juliol de 2024 en el Parc del Fòrum de Barcelona.

La Festa Major del Raval comença el dijous 11 de juliol amb la tradicional tarda de pregó i cercaviles.

La plaça Vicenç Martorell serà l’escenari on les Societats Corals del Raval arribaran en cercavila i, a partir de les 21.00 h, hi tindrà lloc el Pregó de Festa Major, a càrrec de Janet Mérida, representant de l’associació Putes Indignades.

A continuació, hi haurà concert i ball a càrrec de la Raval’s Band.

Al llarg dels quatre dies de la festa tothom podrà gaudir del munt d’activitats que les entitats i associacions han organitzat per a petits i grans.

Programa_FMRaval_24_digital

La imatge, el llenguatge i l’acció social són la base de l’obra de Mari Chordà i part indissociable de la seva vida: l’artista, l’escriptora i poeta i l’activista formen un vincle irrompible, fonament d’una actitud i d’unes conviccions que formen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia. Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, en forma part, agitant i subvertint tot el que veu, guiada per un posicionament polític que sorgeix com a resposta a la dictadura franquista i que es continua articulant de bracet de les lluites feministes pel reconeixement i la visibilització de la feina de les dones.

Les referències estètiques en l’obra de Mari Chordà són alienes a l’ambient academicista i anacrònic de l’Escola de Belles Arts en què va estudiar, però també al panorama artístic del moment en què va començar a forjar un llenguatge propi. El seu és un imaginari proper a la sensibilitat visual del pop i la psicodèlia, tot i que Chordà no s’ha considerat mai part d’aquests moviments. Pionera de la seva generació a l’hora de plantejar una sexualitat lliure, la seva pintura i la seva poesia parlen de plaer, de maternitat i de relacions lèsbiques. El 1964, quan encara estudiava, va pintar la primera Vagina: «Imaginava el cos femení per dins, però [la pintura] no era un figuratiu gens realista amb una mica de recordatori de les formes.»¹ Pinta els fluids del cos, les secrecions, els òrgans sexuals i els coits, no des de l’abjecció, sinó amb formes sensuals i colors seductors, amb tonalitats planes que reclamen un erotisme ple. Unes obres, doncs, que transmeten força i vitalitat, i en què la creació s’identifica amb la sexualitat pròpia: «Volia “pintar-parlar” sobre la vida sexual i la identitat sexual.»² Mari Chordà indaga en el cos femení a partir del seu propi cos, però en lloc de pintar el seu rostre -imatge de l’autoretrat convencional-, s’autoexplora i es retrata pintant el seu sexe. L’autoreferencialitat, l’exploració de la intimitat pròpia i els canvis que es produeixen al llarg d’un embaràs en són només alguns exemples. No hi ha obscenitat ni pudor de cap mena a l’hora de mostrar, de parlar de sexe, de gaudir del cos i pintar-lo o fer-ne poemes. Mentre que l’Estat, l’Església, l’ordre o una moral malentesa fomentaven la repressió del sexe i del plaer, en l’obra de Chordà emergeix una sexualitat exacerbada que per si sola suposa una autoafirmació, una legitimació de la llibertat o el goig.

Mari Chordà, com altres dones de la seva generació, creia que «el que és personal és polític»³ i va convertir aquesta creença en una força motriu. Va fundar Lo Llar, a Amposta, un espai que va funcionar com a centre d’activació cultural i en què es van fer concerts, exposicions i una infinitat d’activitats. Més endavant, ja instal·lada a Barcelona i en col·laboració amb un grup de dones, va inaugurar laSal Bar-biblioteca feminista, un local pensat com a lloc de trobada i organització col·lectiva per a dones en què es pogués conversar i donar-se suport mutu, i a partir del qual posteriorment va sorgir laSal, edicions de les dones, la primera editorial feminista de l’Estat centrada en literatura i assajos escrits per dones. Però la Sal va ser, a més, un lloc on passar-s’ho bé: «Ens dedicàvem a generar paraula, a generar música i, sobretot, plaer […]. El plaer és molt subversiu.»⁴ Perquè tot el que fa Mari Chordà està travessat pel joc i pel dret al plaer, entesos com a part integral de les lluites feministes.

Mari Chordà (Amposta, Tarragona, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista catalana. Mentre estudiava a l’Escola de Belles Arts de Barcelona va començar a experimentar amb representacions pictòriques del cos femení. Tot i el context de la dictadura de Franco en què va créixer i malgrat que havia rebut una educació catòlica tradicional, des de molt aviat va intentar explorar i subvertir la situació de les dones des de principis determinats pel feminisme i un compromís personal i públic. El 1965 es va instal·lar dos anys a París, on va entrar en contacte amb l’activitat artística de l’època. Propera a la visualitat del pop, no s’adscriu, però, a aquest moviment. A les seves obres utilitza colors plans molt vius que recorren formes sinuoses no figuratives. Ja el 1964 havia començat a treballar en la seva sèrie “Vagines”, en què explorava el seu propi cos, la seva sexualitat i el plaer. Precisament el plaer és fonamental en l’obra de Chordà com a forma de subversió. La pintura i la poesia, indissociables, planen al llarg de la seva trajectòria, vinculades a les conviccions feministes. El 1968 va fundar Lo Llar, un local d’acció multicultural i de reivindicació social a Amposta que va agitar la vida cultural de la ciutat. A partir del 1969 va començar a realitzar les seves escultures mòbils, concebudes per ser intervingudes tot creant formes canviants. A mitjans dels anys setanta va abandonar la seva pràctica artística fins a començaments de la dècada dels setanta. En aquest període va dur a terme diverses activitats i accions, com ara un acte reivindicatiu de les dones treballadores i les mestresses de casa durant les ponències de les I Jornades Catalanes de la Dona. En aquest context va presentar el seu primer poemari, “… i moltes altres coses”, del qual aquest projecte pren el títol, inicialment presentat sense autoria perquè considerava que pertanyia a totes les dones. El 1977, amb un grup de dones, va fundar un local únic a Barcelona i a l’Estat espanyol, el Bar-Biblioteca Feminista laSal, creat com a lloc de trobada on es podien compartir experiències, gaudir i rebre assessorament sanitari i legal. Aquell mateix any es va crear laSal, edicions de les dones, que va desenvolupar diverses col·leccions de narrativa i assaig. L’editorial va donar visibilitat a l’escriptura i el pensament d’autores del context català, estatal i internacional. L’experiència de la Sal va continuar fins al 1996. El 1978 Mari Chordà va publicar el seu segon llibre de poemes, “Quadern del cos i de l’aigua”. En paral·lel, va col·laborar en diverses revistes, debats i assaigs sobre feminisme. Al començament dels anys noranta va començar una etapa de recuperació de la seva obra artística inicial i hi va incloure referències al món natural, especialment al món marí i al que va denominar «les cetàcies». L’any 2000 va publicar dos nous poemaris: “Umbilicals” i “Locomotora infidel pel passat”. Aquell mateix any va tenir lloc la primera exposició individual de la seva obra, que va tenir dues noves monogràfiques el 2008 i el 2017.

Sorprèn pensar que Alfred Hitchcock (1899-1980), potser el cineasta més influent del segle XX, no obtingués el reconeixement de la crítica fins ben entrada la seva carrera.

Va ser gràcies a André Bazin i els crítics de Cahiers du Cinéma. És a partir de la seva reivindicació vehement quan l’establishment cultural veu el cineasta britànic, no només com el director més popular del seu temps i un mestre de l’entreteniment, sinó com un geni del setè art que, amb un estil propi i un sentit gairebé sobrenatural de la narració visual, va tenir una importància fonamental per al desenvolupament del llenguatge cinematogràfic modern.

A través dels seus thrillers psicològics i films de suspens, Hitchcock esdevé un demiürg de les emocions tot prioritzant la forma de narrar a l’argument, i introdueix el que anomena macguffin, una excusa de la trama que s’inventa per mantenir entretingut el públic mentre, entre línies, hi bolca un món propi farcit de pors, obsessions, perversions i fetitxismes en el qual figures com el fals culpable, el voyeur o la dona rossa inaccessible tenen un paper central.

Del 03/07/2024 al 17/09/2024.