A LA VIRREINA, CONTES POSSIBLES Jeff Wall
Des dels anys 80, el treball de l’artista canadenc Jeff Wall (1946) ha contribuït de manera molt important a definir o redefinir la fotografia com una part integrant de l’art contemporani. La seva pràctica del tableau o quadre fotogràfic hereta de la història de la pintura el seu tret més fonamental: la composició. Les 36 obres presentades s’extreuen d’un corpus de prop de 200 quadres fotogràfics realitzats des del 1978. Aquest conjunt, creat peça a peça, és dens i alhora extremadament divers, travessat de recursos i encreuaments temàtics, on predomina un fort sentit de l’enigma. Cada imatge se situa en un ventall molt ampli de registres i formes d’expressió, entre la pura descripció i l’inici d’un possible conte.
L’obra més antiga de l’exposició, un paisatge de 1980, representa un escenari semi-rural als afores de Vancouver; correspon a una orientació documental. L’obra més recent (2023) mostra, a través de l’al·legoria, l’altre mètode desenvolupat per Wall, que ell mateix descriu com a «cinematogràfic»: la imatge s’escenifica curosament, sovint fins al punt de produir un món al·lucinatori o meravellós. Altres quadres pertanyen a un registre intermedi, «gairebé documental».
DEL 24.05.2024 AL 13.10.2024.
Comissari: Jean-François Chevrier
Amb l’assistència d’Élia Pijollet
Avuí es la nit dels museus!
Al MACBA, Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus
L’exposició proposa un recorregut extens al llarg del treball desenvolupat per l’estimat Jordi Colomer des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat, a través de múltiples formats: escultura, collages, fotografia, vídeo, instal·lacions i accions en viu.
Més que explicar l’evolució de la seva trajectòria, aquest ampli conjunt d’obres pretén aprofundir en allò que permet concebre-la d’una manera unitària. La clau que proposem és la condició escènica: allà on l’il·lusori i la realitat conflueixen en un vaivé continu.
Després d’un primer període centrat a explorar la materialitat de la ficció mitjançant la producció d’objectes-escultura, Colomer trasllada als carrers aquest aprenentatge per multiplicar les relacions entre imaginació i realitat. D’aquest desplaçament en sorgeixen nombroses qüestions que esdevindran recurrents: la mobilitat i el nomadisme, el que és provisional i el perifèric, l’imaginari popular i l’humor, la comunitat i la utopia.
La major part dels treballs aplegats aquí són produccions desenvolupades en contextos concrets d’una sèrie de ciutats d’arreu del món: Barcelona, Bucarest, Sanà, Ciutat de Mèxic, Istanbul, Tetuan, Mòdena, Palerm i Buenos Aires, entre d’altres. En tots aquests emplaçaments, Colomer hi promou una sèrie d’accions d’escala diversa. De vegades la situació la protagonitza un sol actor –és el cas, per exemple, d’Anarchitekton (2002-2004), No? Future! (2006) Medina Parkour (2014)–, en d’altres s’apel·la a comunitats determinades(Abecedario argentino (2023) i, molt sovint, es convoca el conjunt de la ciutadania, com veiem a Crier sur les toits (2011), New Palermo Felicissima (2018) o Modena Parade/Corteo Modenese (2022). En qualsevol cas, es tracta sempre d’induir un esdeveniment, ja sigui minúscul o bé aparatós –desfilades, festes, desplaçaments–, mitjançant el qual la comunitat troba noves eines per abordar qüestions crucials: com i on es construeixen comunitats? Qui en són els actors i quines les seves temporalitats? Com es construeixen els seus imaginaris? Façana Foto Festa Futur Fideus. Si una sola lletra, sense anar més lluny, és capaç de tant, què podem esperar de l’alfabet sencer?
L’exposició s’organitza mitjançant una concatenació d’escenes que dinamiten l’ordre cronològic. Tot i que el gruix dels treballs està compost per produccions posteriors al 2002 –quan Colomer es decanta per l’escenari de carrer–, uns quants objectes-escultura realitzats en dècades anteriors esquitxen també el conjunt per accentuar la «teatralitat» que travessa l’obra íntegra de l’artista. Propostes com Nova Opereta (1992) o Maravillas (fragment) (1995-2004) apunten ja cap a la potència de fabulació que, redimensionada, alimentarà la pulsió utòpica que n’anima d’altres de posteriors com L’Avenir (2011), X-Ville (2015) o ¡Únete! Join Us! (2017). De la mateixa manera que els primers treballs accentuaven la materialitat de la ficció, aquesta guanya cos real quan es trasllada a l’escenari del carrer, ja sigui mitjançant petits gestos (STANDARD MEX, 2019), ja sigui a través de rituals col·lectius (La, Re, Mi, La Festa de la roba bruta, 2014). D’aquí que les propostes aplegades en aquest museu de cartró es puguin concebre com un peculiar exercici de prefiguració: aquesta modalitat d’acció directa que assaja possibilitats en temps real i llocs concrets. La fabulació esdevé, doncs, política, en afirmar que podem discutir la vida col·lectiva mentre s’imagina i es realitza.
Per al desplegament eficaç d’aquesta «condició escènica» capaç de prefigurar una altra vida, un altre model comunal i una altra possible ciutat, el treball de Jordi Colomer s’adapta, tal com constata l’exposició, als llocs, els temps i els mitjans que considera més adequats. Els escenaris preferits són els que conserven prou ambigüitat per ser reconfigurats per la imaginació. Les perifèries urbanes (Avenida Ixtapaluca (Houses for México), 2009; Poble Nou, 2013; Anarchitekton, 2002-2004), els terrats (The Istanbul Map, 2010) i fins i tot el desert (En la pampa, 2008) són indrets amb prou energia entròpica per accelerar-ne la transformació. Així mateix, en la mesura que la condició escènica només coneix el temps real de la posada en acte, en els treballs de Colomer el passat i el futur no són sinó fragments de ficció que alimenten un collage present. Remots fantasieigs utòpics de la guerra civil espanyola (Prototips 1, 2004) o tradicions lúdiques desaparegudes (les festes dels estudiants noruecs de Svartlamon Parade, 2014) actuen com a possibles estímuls efectius per al nou esdeveniment. Pel que fa als mitjans i les eines per consumar la confluència entre possibilitat i imaginació, els recursos es multipliquen. La festa i l’humor suspenen l’ordre ordinari (Svartlamon Parade, 2014), els pregoners ens convoquen a experimentar noves situacions (No? Future!, 2006), les consignes inciten a accions inèdites (Crier sur les toits, 2011) i les maquetes deslocalitzen el que està establert (Anarchitekton, 2002-2004).
A Façana Foto Festa Futur Fideus, la reunió de treballs molt dispars, presentats en un (des)ordre de caràcter orgànic, promou la contaminació entre geografies, relats i objectes. Els projectes conviuen en un entorn on s’aviven la simultaneïtat, la fragilitat i la diversitat de recorreguts, en una mena d’urbanisme ambulant propi de les fires i d’altres arquitectures precàries. Una exposició, com de cartró, que permet garantir que cadascuna de les seves escenes conserva el potencial de continuar sacsejant les nostres maneres de viure.
Amb motiu d’aquesta exposició s’han dut a terme tres noves produccions: Abecedario argentino, Spanish Coast i El Balcó.
Comissariada per